Textos i premis guanyadors Jocs Florals 2018

Ja fa uns quants mesos que vam celebrar els Jocs Florals a l'escola però aprofitem que fa poc vam anar als de l'Eixample per mirar cap enrere i fer memòria de quins van ser els guanyadors de l'ESO. A més compartirem amb vosaltres el text dels guanyadors de la flor d'aquest any

Un any més hem de celebrar amb alegria que la nova edició dels Jocs Florals compti amb uns petits escriptors excel·lents. No volem oblidar-nos aquest any de dues col·laboradores ben especials per a nosaltres, dues exalumnes molt estimades per tots nosaltres, la Núria Poncela i la Marta Bofill , que van tenir la gentilesa de ser les nostres conferenciants a la 23a edició dels nostres Jocs. Les dues, estudiants de Periodisme, presenten un programa de ràdio  que no us podeu perdre: Dos quarts de Clot (cada dimarts a les 18h, s´emet a través de la pàgina web de l´Ateneu del Clot). Moltíssimes gràcies a totes dues!!!

Aquests són els nostres guanyadors a l´Educació Secundària Obligatòria:

1r Premi 1r ESO: “El blanc i el negre”, pseudònim: Curious. Laia Machín.

1r Premi 2n ESO: “Efecte papallona”, pseudònim: Evans. Irene Saavedra.

1r Premi 3r ESO: “Fugir”, pseudònim: Pseudònim. Emma Barranco.

1r Premi 4t ESO: “Somia i desitja”, pseudònim: Somnis. Claudia Briceño.

FLOR 1r Cicle: “78”, pseudònim: Justin Bieber. Júlia González.

FLOR 2n Cicle: “ Escapa!”, pseudònim: Amoníac. Dani Mur.

FLOR 1r CICLE

 Pseudònim: Justin Bieber

  Categoria F, 1r cicle d‘ESO

                                                                     Edat:

                                                                                   Gènere: prosa

78

78 creus. Una per cada dia que porto aquí dins.

Els dies aquí se’m fan eterns, no s’acaben mai. 78 dies sola. 78 dies amb la mateixa roba. 78 dies menjant el mateix, i 78 dies tancada aquí. Em sento sola. La por m’invaeix i em paralitza. Estic espantada. Necessito que algú m’expliqui què està passant. Algú em pot ajudar a sortir d’aquí? On sóc? No entenc res.

El sentiment que em predomina és desconegut. Mai havia sentit res igual. És entre por i preocupació. Estic desconcertada. Estic angoixada, molt angoixada. Sento que el meu entorn es van fent cada vegada més petit. Les parets s’ajunten cada vegada més. Se m’acabaran menjant. Vull saber què està passant fora d’aquí. Però abans, què hi faig aquí dins?

L’habitació on estic és poc més gran que el llit. És un llit vell de fusta que grinyola cada vegada que m’assec. La claror de l’habitació no és molt intensa. L’únic fil de llum que entra, passa a través d’una petita finestra situada sobre el llit. Però, no és suficient per mantenir-te a una temperatura agradable tot el dia. No hi ha calefacció. Amb l’únic que em puc tapar és amb els llençols bruts i estripats que cobreixen el llit. Quan se’n va el sol, l’únic que em queda és la bombeta del sostre al centre de l’habitació. Tot i així, està mig fosa, va fent pampallugues. Hi ha poc més a l’habitació. Un armari alt i buit, una pica esquerdada, una dutxa de la que amb prou feines surt aigua, una catifa de llana vermella i aquesta llibreta. De la que porto gastades 78 pàgines des de que vaig entrar aquí. No vull saber quantes me’n queden.

L’ olor d’aquest lloc no és agradable. Aquesta olor em mareja. Fa olor d’ humitat. Fa una pudor insuportable. Dubto que pugui aguantar poc més aquí dins.

Em costa identificar la majoria sorolls. N’he pogut reconèixer uns quants. El cant dels ocells que sobrevolen l’habitació, els nens jugant a uns quants metres de mi, les bicicletes, el trànsit… Però n’hi ha un que no surt de la meva ment. Un que per molt que m’esforci, el continuo sentint. Un que no em deixa dormir per les nits. És la respiració d’algú. La noto. La sento. Sé que està aquí. És real i necessito saber de qui és. Pot ser que sigui la respiració d’algú amb la meva mateixa situació, o pot ser que sigui la mateixa persona que m’ha deixat aquí dins. No ho sé.

78 dies i encara no sé que hi faig aquí. Porto més d’onze setmanes aquí i encara no m’he pogut comunicar amb ningú. Els meus pensaments m’absorbiran el cervell si algú no m’explica aviat què és el que està passant. Per molt que m’esforci no puc recordar res.

Com he acabat aquí? La meva família, la gent que m’importa, com estaran? Això és real? Si estic segrestada, què és el que volen de mi?

Un munt de preguntes a les que no contestaré. No perquè no vulgui, sinó perquè no puc. No sé la resposta de cap d’elles. Tampoc sé ben bé com va començar tot això. El que si sé, és que si la cosa no canvia, demà marcaré la creu número 79.

FLOR 2n CICLE

Pseudònim: Amoníac

Categoria G, 2n cicle d‘ESO

                                                      Edat: 14

                                                               Gènere: prosa

ESCAPA!

• PRIMERA PART (parla l’acusat):

12 d’Abril del 2004, València…

Jo era una persona ordinària, d’aquelles que cada dia van a treballar, es renten les dents, mengen i fan les seves necessitats… Però un dia, de camí cap a casa, després de treballar, vaig veure un cotxe de la policia davant de casa meva. Vaig pensar que no em buscaven a mi, sinó algú de la meva comunitat de veïns, ja que són uns salvatges. Al entrar per la porta, dissimuladament, vaig accedir a l’ascensor. Allà rumiava sobre aquell escàndol. Al sortir-ne… Ostres! La policia havia trencat la porta i s’havia colat a casa meva. Vaig entrar atemorit i de sobte, dos policies armats van tancar la porta i em van esposar. Jo cridava com un marrec: “Què feu aquí?! Sortiu de casa meva! Jo no he fet res!”.

Ja era de nit quan em portaven a comissaria. Feia fred i jo encara anava amb l’uniforme de la feina. A l’arribar vaig veure un d’aquells policies grassonets i baixets, que no crec que siguin aquells que persegueixen els criminals, que em va prendre les dades. Vaig passar a una sala annexa i allà em van ensenyar les càmeres de videovigilància que havien captat el moment on, suposadament, jo havia enganxat una bomba casolana a un cotxe i havia amenaçat i matat a tots aquells que viatjaven en un vehicle proper. Jo estava segur que jo no era culpable, perquè aquella hora era just quan estava esmorzant al bar “VALÈNCIA II”  de la cantonada. S’havien confós! El home capturat per les càmeres també era calb com jo, però era, més o menys, mig metre més alt que jo. També portava una roba una mica estranya que jo mai m’arribaria a posar ni per Halloween. Em van retenir a una cel·la de comissaria tota la nit i ja a l’endemà aniríem als Jutjats Valencians.

13 d’Abril del 2004, Comissaria Local…

Quina nit he passat allà dins! Feia un fred que “pelava” i jo anava en màniga curta. De camí als Jutjats anava acompanyat a la furgoneta amb dos acusats més. Vaig passar les tres hores més llargues de la meva vida allà dins. Tres hores on, no sé com, em van declarar com a culpable. Ningú sap la vergonya que vaig passar quan ens van portar cap a la furgoneta per arribar a la presó. Era una furgoneta blindada, com si fos un verdader criminal. Anava esposat. A dins vaig començar pensar: “Mira que n’era d’exagerat el criminal original, no podia haver fet un delicte menys salvatge? Ja que ell no seria castigat…”. En realitat no vaig donar masses voltes al cap, ja que la música que sonava a la radio del vehicle m’inquietava i encara més els policies que la tararejaven: “Here’s a little song i wrote, you might want to sing it note for note, don't worry, be happy … don’t worry be happy …”.

Després d’aquest minut musical vam arribar a la presó on van ingressar-me per a 100 anys degut al “tetra-homicidi”. Van deixar-me fer una trucada per informar de la situació. Jo no tenia família propera, així que vaig trucar a un amic meu. Van portar-me a la cel·la. Quin lloc més fosc i fred! I, el que faltava, era que tenia de veïns a dos criminals que havien atestat a un centre comercial.  

• SEGONA PART (parla el treballador de la presó que descobreix el cadàver del presidiari):

7 de Setembre de 2008, Centre Psiquiàtric de la Presó Valenciana …

Avui he començat a escriure aquest diari al trobar el cadàver d’un presidiari molt especial. Netejant el passadís 0016 he vist que a la cel·la encoixinada número 023 era molt buida. He mirat per la finestra, descobrint que el presoner era mort. Ha aparegut la policia ràpidament quan he avisat al capità.

8 de Setembre de 2008, al mateix Centre Psiquiàtric…

Tot està acordonat i vigilat les 24 hores. Jo no he dormit molt aquesta nit pensant en la imatge del presoner mort. Al arribar m’han dit que havia de passar dins la cel·la per reconstruir el moment de la troballa. El cos inert seguia allà i no l’havien ni cobert amb una manta. Semblava que m’observés.

9 de Setembre de 2008, sí, segueixo treballant al mateix lloc! …

Avui tot havia passat i ja s’havien emportat el cos. Jo he aprofitat per entrar a la cel·la i recuperar tot els textos i guixots que el presidiari havia pintat a les blanques parets. Encara no entenc amb que havia pintat perquè fos un vermell tant fort, per ara no crec que interessi gaire… En aquesta pàgina intentaré copiar el que hi ha a les parets:

“Avui, estimat amic imaginari meu, no m’han portat el dinar, però el més important és que les papallones són molt maques i són de colors.”

M’havien dit que havia embogit a causa de la seva repressió, però mai havia pensat que tant! Encara que en algunes coses tenia raó:

“La vida es com un arbre, hi ha branques que cauen a causa del temps (familiars que moren) i altres son tallades (males relacions), altres cauen per causa d’un accident (problemes). Les branques que cauen, sempre fan mal. El arbre neix a partir de les coses que necessita.”

No distingeixo les coses reals de les fictícies:

“Se que no sóc culpable, però ara arribo a pensar que si he sigut jo, he sigut jo, he sigut jo, … Visquen les cadires verdes! Ja he deixat enrere el compte del dies que porto aquí dins.“

Ara estic intentant desxifrar el guixots i els dibuixos de les parets. Quan ho aconsegueixi, ja continuaré escrivint per tu, DIARI.

• PÀGINA ADHERIDA AL FINAL DEL DIARI (parla el nen que troba el diari anys més tard):

23 d’Abril del 2018, Barcelona…

Hola DIARI, sóc en Xavi, i avui he descobert aquest diari a les escombraries de Rambla Catalunya cantonada Còrsega, aprop del Jardinets de Gràcia. Quan t’he vist allà, tirat, he pensat que era la millor excusa per dir-li a la mare que aquest seria el llibre obligatori del 3r trimestre de l’escola. Encara que no m’agrada llegir, penso que és la opció més entretinguda i, sobretot, la més curta!pñ

NO QUEDEN MÉS PÀGINES PER ESCRIURE