dijous, 23 d’abril de 2015

Sant Jordi a Secundària

Com sabeu, a l'escola, cada any, com a molts indrets de Catalunya, celebrem els Jocs Florals, un certamen literari que ens ajuda a descobrir petits grans talents. Hi participen tots els alumnes, però, com en tot concurs, no pot guanyar tothom. El jurat sempre voldria premiar més treballs. Tenim un bon nombre de talents per donar a conèixer!

Us presentem qui han estat els vencedors d'aquest any. Des d'aquí els felicitem a tots quatre! I també a la resta de participants! No deixeu d'escriure!

Enhorabona al guanyador del premi de 1r Cicle d'ESO, Biel Folch; enhorabona al  Marc Velasco, premi del 2n Cicle d'ESO;  enhorabona, també, a la Idoia Soto, flor del 1r Cicle d'ESO i a l'Adrià Machín, Flor del 2n cicle d'ESO. Ben aviat publicarem les vostres obres al blog Immaculada Escriu.




I encara més premis! Hem aprofitat l'ocasió per lliurar dos premis més. El primer, a l'Aina Serra, de 4t d'ESO,que -llegiu-ho bé- ha quedat classificada entre els VUIT PRIMERS ALUMNES DE CATALUNYA  al concurs de traducció per estudiants de Secundària d'Alemany al català. Van participar-hi 408 alumnes! Moltes felicitats pels resultats obtinguts, Aina!

I el premi a l'alumne més ben classificat de l'escola a les proves Cangur de Matemàtiques, Haowen Chen, també de 4t d'ESO.



I per acabar, voldríem oferir-vos les paraules de la nostra convidada a presentar els Jocs Florals, avui. És ex-alumna de l'escola. Actualment està estudiant a la universitat. Durant la seva estada a l'escola va guanyar els Jocs Florals en diverses ocasions  perquè ja de ben petita va descobrir que li agradava molt llegir i escriure. És la Paula Vilaur. Des d'aquí volem agrair la seva col·laboració avui i el missatge que ha adreçat als estudiants de Secundària, encomanant el seu entusiasme per les lletres. 


Bona tarda a tots i a totes i feliç dia de Sant Jordi!

Primer de tot he d’aclarir-vos una cosa, i és que no m’agradaria que entenguéssiu el que us diré com una manera de convèncer-vos de res o com diríeu alguns de vosaltres “de menjar-vos el tarro”. Això no és cap classe teòrica, de fet, avui és un dia festiu, en el què en comptes de queixar-nos i remugar hauríem de celebrar, celebrar que podem participar de la cultura, de la màgia, de les roses i dels llibres. Així doncs, fem un pacte: Jo us prometo que no m’allargaré i que tot el que diré està pensat amb moltes ganes, perquè estic al lloc on vaig passar els primers tretze anys de la meva educació i per a mi és especial reviure-ho. I vosaltres intenteu no pensar: Què pesada! des del minut u.

Si he dit que seré sincera, he de fer notar que el que m’agradaria més és que cadascú de vosaltres pensés una mica en relació al que em disposo a explicar, que tot i que no és ben bé un conte o un poema, no deixa de ser una mena d’història. Una història que inclou la literatura especialment, i que de fet, penso que ens inclou a tots, a tots aquells als què ens agrada descobrir, imaginar, estimar, i pensar en mons possibles, diferents dels que ja coneixem.

Comencem:
Per desgràcia, no ho recordo bé, però això que fan les mares tan bé, que és parlar de nosaltres, els fills, la meva també ho fa (i molt!), i m’explica sovint que quan era molt petita, tan petita que no sabia escriure autònomament, vaig començar a copiar els contes clàssics que hi havia a casa. La caputxeta, els tres porquets,  en Patufet,... Sí, em limitava a copiar-los, tant els dibuixos com el text.
Més endavant, quan ja havia fet els 8 anys, vaig decidir que jo també podia inventar-me històries, sense copiar-les: jo també tenia coses a explicar. I escrivia un diari, que, tot i que us pugui semblar una bajanada, és una manera molt vàlida de fer literatura. I sí, ara m’ho llegeixo i dic: Ostres! Això pensava? Això feia? I sembla que parli d’algú altre quan realment era jo, la Paula, qui ho havia escrit.

Així, vaig endinsar-me en el món de les lletres, que per a mi era un refugi. Us ho heu d’imaginar com una cova, una cova on ningú podia entrar si jo no donava permís. I tenir un espai propi, en què només nosaltres sabem què passa i per què, és la canya. La canya perquè és allò que tots tenim, que no costa diners, i que no ens poden prendre ni robar, ni ens podem oblidar al metro, com un paraigua. I així va ser com vaig inventar-me personatges: nens, adults, vells, solters, amants, casats, divorciats, alcohòlics, viatgers, rodamóns,... I possibles històries: un abandonament, una festa d’aniversari, una aventura futura, un dinar familiar,... Qualsevol escenari que jo vogués imaginar era possible. És a dir, què més donava si el gos de la meva història sabia parlar? O què el nen protagonista del meu relat pogués travessar parets? Era possible. I tant que ho era. Per a mi i per tothom que ho llegís. Perquè era un món que jo havia creat.

I amb això és amb el què m’agradaria més que us quedéssiu: amb l'oportunitat que tenim cadascun de nosaltres d’imaginar, d’abandonar la realitat que ja coneixem i que molts cops pensem: Quin pal!, per viure en d’altres, o inclús per trobar solucions als problemes que sí que existeixen en el nostre dia a dia, o potser per complicar-los. Qui sap. El què vulguem!

Per tant, avui penso que aquells que penseu que escriure és perdre el temps o que llegir és summament avorrit hauríeu d’aturar-vos un moment i preguntar-vos si ho penseu realment. Perquè llegir i escriure no deixen de ser oportunitats de jugar, de viatjar amb gent que no coneixem, que potser inclús pertany al futur, o que va viure fa 150 anys. I de viure experiències que potser mai podríem viure si no fos per una novel·la, o de descriure emocions que no sabríem expressar. Imagineu-vos, especialment els nois, que porteu a dalt de Collserola a la noia de la classe que més us agrada i enganxeu una posta de sol d’aquelles que després de fer-vos un selfie penjaríeu a l’Instagram i rebríeu centenars de “M’agrada”, i no se us acut res a dir, però sentiu que necessiteu dir alguna cosa i deixeu anar un “Eh...sí, és maco, eh?” i la noia que més us agrada al món pensa: “Què? No se t’ha acudit res millor?”. I realment potser no volíeu dir-ho així, simplement no heu trobat les paraules per transmetre el que sentiu en veure-la, en estar allà. Però i si us dic que un poema sap explicar-ho, el que sentiu en aquell moment concret? No us sembla genial que algú altre ja hagi sentit o pensat allò que vosaltres no podeu pronunciar però que penseu: Bingo! És això el què pensava! Doncs repeteixo: La literatura ho fa possible.

Abans d’acabar i que se m’oblidi, us he de confessar una cosa: Fa uns anys l’angelet Cupido va llençar-me una fletxa i pam! Va clavar-me-la ben endins. I sí, vaig enamorar-me i estic enamorada profundament. De qui? De les lletres. I m’emociono cada vegada que penso que algú que va néixer abans de Crist (Quasi costa de pensar, oi?) Quant deu fer? 2500 anys? Uf...I jo només en tinc 19! Doncs que algú que va viure llavors fos capaç de sentir i escriure sensacions que jo, segles després, puc sentir exactament de la mateixa manera. I això passa, us prometo que passa. I no sé si us sembla mentida, o si a molts de vosaltres us passarà com a mi, que us enamorareu de la literatura: dels contes, de la poesia....i mai més podreu deixar d’estimar. Estimar un bon llibre, que us farà creure que viviu una vida nova.

I ara, que suposo que molts estareu pensant: Que calli! Us animo a tenir ganes d’aprendre i de no matar mai la curiositat. La curiositat és la millor companya de viatge. No l’abandoneu perquè a mi és la què em diu cada dia: Ei Paula, i tant! I tant que no és un pal! I tant que paguen la pena, la vida i l’esforç!

Feliç Sant Jordi, molta curiositat i encara moltes més gràcies per haver complert amb el nostre pacte!"
                          
                                                                                   Paula Vilaur, 23 d'abril de 2015




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada